Jolies Imt Furj Kolhuste

Feia mes de tres mesos que navegavem per aquestes illes llunyanes a n'es continent. Ses provisions ja se mos acavaven i tan aquell vell com els altres tripulants sabiem q no hi havia cami de tornada per una barca bastant petita que mes petita se feia axi com pasaven ses semanes voltant per aquelles aigos equatorials.
Arrel de què..? pq era que mos varem barallar. Sa veritat es que devia ser un doi. S'estres des marine condemnat, supos. Lo que si que record es que vaig acabar a dins s'aigo. Vaig demanar ajuda i vaig neda tan com vaig poder darrera sa barca mentres ets altres feien com si no me sentisin, a lo millo no me sentien, vaig pensa q a lo millo ja era mort i per axo no me sentien. Ara se q no. Bé, colcu va crida es meu nom i va dir que m'ajudesin pero supos que ja era masa tard.
Me vaig dir que millo axi, pq aquella barqueta era masa petita, ara tenia tota la mar gran immensa per jo tot sol. Vaig mira voltant de jo, i no sabia cap on anar, vaig mirar cap a dalt i un cel clar blau intens de migdia i aquell sol que me recordava a sa calor de un stiu horabaixa a ca meva i s'embat de les 4 des capvespre. Pero era molt enfora de ca meva. Vaig optar per anar cap avall. Per dedins, sabia que era una mort segura, m'estava suicidant, jo que tan havia odiat a una persona tan egoista com per llevarse sa vida. Me vaig endinsa i endinsa i no aguantava mes amb es pulmons tancats, sentia sa presio de s'aigo damunt jo, moria, no es podia sobreviure i baixava decididament amb ets ulls oberts, precios fons del mar i de cop---AIRE!