Mitja jornada

El calendari es va quedar durant tot l'any esperant que el penjesin, i quan men vaig temer havia passat masa temps amb les parets de l'habitacio despullades, buides, sense fotografies ni records ni quadres ni res a mirar. En el fons, nomes un llit cobert d'una manta fea fea fea de veres, antiga i fea i bruta pero tampoc disposta a gastar dobbers en una de nova. Una estanteria plena de llibres q ja no llegesc, un escritori fet pols per l'humitat i un rellotge tambe un poc fei. I me quedava amb sa boca oberta nerviosa quieta, miran a nes crulls des sotil i una aranya que pareixia q volava: magia. Reia, nerviosa, no podia tancar sa boca. No podia xerrar. I es nirvis cada pic mes forts no me deixaven respirar, i no podia tancar sa boca. Emetia sons d'auxili que tampoc volia sentis ningu, pq no volia me trobesin, volia solventaro jo tota sola, no podia tancar sa boca. Creia que posaria a plora. Estava a punt de plorar. No sabia q me pasava, ni pq stava nerviosa, ni pq tenia ganes de cridar i plorar nomes tenia un sentimnt dedins q m'ofegava. Vaig tancar sa boca mi vaig obligar i feia mal i o vaig soportar i pareixia com si m'haguesin d'explotar ses orelles per dedins, com si sa cara se m'estas desfarrant de mal i extrenyia fort ses dents, pensant domes mb mossegar, fins que no vaig poder pensar. No volia cridar, pq auria d'obrir sa boca, gemegar i me vaig girar cap per avall i vaig amagar es cap entre coixints. No volia obrir sa boca. I amb un click, tot se va solucionar. Ses llagrimes rodolaren per fi i vaig murmurar "ja sta", ja podia torna a xerra, pero seguia sense ningu amb qi xerrar. Es telefono, ja no estava mai a damunt es meu comodí.